Al.Andalus Ultra Trail

Hola amigos. Hoy os reproduzco el artículo que proximamente saldrá en la revista Maratho Barcelona, está en Catalán, podeis traducirlo.

Al.Andalus Ultra Trail - http://www.alandalusultratrail.com/esp/

Del 13 al 17 de juliol i com sempre, de la mà de l’Associació Catalana d’Afectas de Fibromiàlgia i amb el suport d’Aresta Girona he anat a Andalusia, a la zona anomenada Poniente Granadino a participar en una de les carreres mes impressionants que es poden fer al nostre país i a mès a un preu molt assequible, 250 km en cinc jornades travessant zones d’oliveres, ametllers, girasols i en unes muntanyes de fins a 1,400 metres sense masses complicacions tècniques.

Organitzada per l’anglès Paul Batesson d’Axar Sport i per el conegut ultra fondista italià Fulvio Villano, amb qui he compartit aventures per mig mont, vaig agafar un RyanAir fins a Granada i amb el bus fins a la població de Loja, anfitriona de la cursa i una ciutat molt bonica, això si, amb una calor espatarrant, més de 40º. En un ambient internacional on predominaven els anglesos, holandesos i francesos i tant sol quatre espanyols inscrits en aquest esdeveniment , amés de neozelandesos, americans, belgues o l’estrella de la cursa, el gualupeny Widy Griego, un dels millors ultra fondistes del mon cobrien la línea de sortida d’aquesta aventura.

Desprès del breaffing on ens expliquen les etapes i dels consells mèdics, molts llargs per cert, vàrem començar a coneix-se’ns els competidors a l’hotel Manzanil, arribava la sortida el dia 13 amb un tram d’enllaç, es el primer cop que em trobo en aquesta situació, per arribar a l’embotelladora de Font Natura, dos km caminat per el poble de Loja on es notava el nerviosisme per poder començar a córrer.

El primer dia comencem per una pista d’asfalt que poc desprès comença a pujar per un camí de terra per un canó resseguint un petit rierol, el calor comença a fer estralls al primer avituallament al km 11 amb una temperatura que mica en mica va pujant, arribem al cim d’una muntanya a 1.300 metres d’alçada i desfruitem d’un bonic panorama de Loja. En aquesta carrera es molt difícil graduar l’esforç quan la primera etapa supera els 56 km, mica en mica es van fent els grups i estic molta estona amb un grup d’holandesos i uns paracaigudistes anglesos que tornaven de l’Afganistan. Comencem a baixar i de cop les oliveres emplenen el paisatge, potser he apretat massa penso mentre arribo a Zafarraya on tenim el segon avituallament en mig de la plaça major. Comencem per una zona planera fins que entrem en el llit d’un riu envoltat dels plàstics de les plantacions de tomàquets, uns africans m’enganyen i faig quatre kilòmetres de mes pro trobo el camí senyalitzat, la competició s’endureix i trobo una parella d’holandesos, un d’ells te problemes estomacals, es deshidratació, i l’ofereixo un Maalox i aviso a l’organitzador que finalment el tenen que evacuar. Ja només queden 12 km. i el cos comença a fallar, l’estomac no destil·la la beguda energètica que li poso, el calor supera els 40º i tinc que posar tota la força mental per no abandonar, m’endinso en un canó que ens portarà al poble d’Alama de Granada i les forces fallen, em passen dos corredors mentre intento recuperarme. Finalment he arribat a la meta, l’espectacle es brutal, molts corredors sentats en cadires i d’altres a la creu roja mentre els tracten de diferents averies, 10 han abandonat, entre ells el guadalupeny Widy, es la primera “pájara” que tinc a la meva vida em comentava a la piscina on teníem el camp base, jo hi arribo tocadet, un massatge i a menjar una mica, no entra res, finalment em marejo i sort que al cantó tenia una cadira, tot s’acaba amb dos ampolles de suero i amb el compromís de fer un Pit-Stop al km 10 per veure si puc seguir en cursa. El Bomber granadí Raul Morales ha guanyat l’etapa, fem molta broma, tot i les circumstàncies, hem fet una bona pinya tots els espanyols.

Desprès d’una nit on el principal objectiu era menjar i beure per superar la “pajara” prenc la sortida, fem molta broma que estranya als “guiris” i donen la sortida, poc a poc agafo un ritme suau ja que tinc que parar-me al CP1, 15 minuts em te el doctor fins que em deixa continuar per un canó amb molta pujada, estic convençut d’acabar aquesta cursa i quan arribo al CP2 començo a veure mes abandonaments, la desgracia dels demès em dona força i partint de la posició 40 del primer dia penso en remuntar, una baixada de més de 12 Km em porta Jata on el Dr. Em torna a visitar i dona el vist i plau per continuar, en Raul li ha tret 22 minuts a l’anglès resident a Espanya Mark Wolley, jo he arribat el 18 del total ja que els que abandonen, si be no compten en la classificació final, si que poden participar la resta de les etapes.

Una de les coses mes interessant es la convivència entre corredors de tot el mon i d’aquí surten nous reptes i amistats, l’equip angles dels paracaigudistes era molt interessant ja que estaven de tornada de una zona de guerra a l’Afganistan i els havien premiat participant en aquesta cursa per rebaixar l’estrès, i ho varen aconseguir

Quan ja portes mes de 100 kms. T’en adones que la ment es la que mana i jo la tinc a tope, estic on vull estar, estic disfrutant i cada dia em trobo millor encara que el cos, com es normal va patint de tant d’esforç. La Tercera etapa de Jatar a Jayena i la cuarta de Jayena a Santa Cruz de Comercio em surten molt be i cada dia, desprès de batalles amb l’esquadra francesa arribo al final entre els 20 primers. Cada esforç que fas de mes es una paret que l’endemà tens que superar, per aquest motiu a la sortida de l’etapa cinc ja teníem una taxa d’abandonaments de quasi el 40%.

En aquesta mena de competicions el mes bonic es l’amistat que aconsegueixes, sobrepassant la barrera dels idiomas i les cultures, tots estem allà per obtenir el mateix objectiu, el mateix premi, arribar a la meta. Veritablement competeixes contra tu mateix, el rellotge es accessori, o no?. Arriba el darrer dia a un minut per el davant l’holandes Arend Burguers i a cinc per el darrera el Coorp. Matthew McManus, el que em pensava serien els “Champs Elyses” del Tour de France es converteix en una guerra sense cuartell, 38 kms a un ritme frenètic, penso que els altres corredors tenen el mateix mal de cames que jo i per això aguanto i apretó. Finalment amb 3h 20’ he guanyat dos posicions a la general, sembla mentida que com mes llarg, quasi 250 km, em trobo millor encara que quan he arribat he orinat “rioja” per l’esforç realitzat.

Aquestes curses s’han de valorar per el que son, una bestiesa, ara fa unes setmanes parlava amb Jaume Tolosa (Libia Challenge i Marathon des Sables) que varem sortir al programa del 33 Temps D’aventura anomenat “superatletes” i deia que es tenia que dir “Tios como una puta cabra” i li dono la raó, encara que la satisfacció que tens d’estar en el lloc adequat i trepitjar la línea d’arribada no te preu , las sensacions i el companyerisme fan d’aquestes competicions una aventura del tot recomanable per tots, evidentment s’ha d’entrenar molt pro val la pena.

Finalment la valoració de la Al.Andalus Ultra Trail es un 10, el treball dels voluntaris que t’ofereixen una tovallola molla, mai ho havia vist a cap altre cursa, et donava uns instants de plaer ans de tornar a la carrera. Semisuficencia alimentària que es un pas previ per anar a d’altres aventures com la Maratho des Sables i una organització impecable.

Salvador Ribot i Pons per la revista Maratho.